Xavier Bobés (Barcelona, 1977) es defineix com a creador escènic autodidacta i apassionat de la poètica dels objectes quotidians. En trobar-me amb ell, m’adono ràpidament que les petites manipulacions que fa amb la tassa que té davant, a escena cobrarien una altra dimensió que no pas a la sorollosa cafeteria on ens trobem. L’objecte esdevé una espècie de titella a les seves mans, ja que l’utilitza per exemplificar alguns dels conceptes que desgrana.
Read more: XAVIER BOBÉS. RetratsDe vegades diuen que l’objecte és la titella contemporània, perquè els titellaires doten de vida un objecte, però els objectes ja tenen vida pròpia per tot el que evoquen.
Les teves propostes tenen un enfocament més conceptual que les narracions del titellaire tradicional. Quin pes li dones a la recerca i com la reflecteixes a escena?
En la meva pràctica hi ha tot un procés de recerca i experimentació amb els objectes que està molt vinculat al d’aquells qui estudien el cos i ballen, o pensen l’espai i fan els plànols d’un edifici. Quan parlo de la meva obra, moltes vegades em refereixo a partitures o coreografies.
En el procés creatiu, per a mi és molt important aprendre a mirar i parar atenció, però també tocar i reconèixer. La meva premissa és “pensar amb les mans”, i en general treballo de manera molt intuïtiva. Tot i això, sempre hi ha un procés previ de recerca i documentació sobre què ens aporta un determinat objecte, el seu context, o com s’hi podria dialogar. Puc arribar a una acció a partir de l’escriptura d’una sèrie de preguntes, com ara d’on prové o per què ha estat fabricat aquell objecte, quin vincle té amb les persones o amb altres objectes, quin ús se’n fa o quin simbolisme té associat. Però la resposta em vindrà en el moment d’executar aquella idea en un terreny físic, a partir de la seva manipulació. El que més m’emociona és manipular els objectes, perquè en la manipulació es manifesta el diàleg entre ells i el seu interlocutor.. Intento que l’objecte em parli de la seva memòria a través del joc, el gest, la recerca, l’associació, però sense alterar el seu estat. Es manifesta a partir del moviment i del gest. Els objectes interactuen amb nosaltres, i sobretot en espais d’intimitat. Això portat a escena és molt poètic.
Un objecte és un conflicte a escena: és una evidència, un testimoni passiu, però capaç de despertar imaginaris. Si deixes un objecte en un espai i hi entra un altre, l’espai canvia. L’espai amb objectes genera una espècie de llenguatge, i aquest parla un idioma o un altre segons la tipologia d’objecte. Un cop reconeixes la llengua, pots començar a escriure.
Els protagonistes de les teves obres són els objectes, i de vegades aquests són molt petits, com ara peces de vaixella o monedes. Com defineixes l’espai escènic?
Sempre a partir de l’objecte. Normalment faig peces per a pocs espectadors, ja que vull que la gent se senti propera als objectes que hi ha a escena. Cosas que se olvidan fácilmente (2015), per exemple, va ser pensada per ser representada davant de només cinc persones, perquè els objectes són minúsculs.
A El rei de la soledat (2006) vaig col·locar a escena tot el que tenia al menjador de casa. Vaig crear una torre de mobiliari posant un sobre l’altre l’escriptori del meu besavi, unes calaixeres, una taula de menjador i, a dalt de tot, una vaixella a la qual volia accedir.
Com abordes el món de l’objecte a través de la teva pràctica artística? Què et transmeten els objectes?
A mesura que passen els anys, m’agrada més fer fugir l’objecte del seu univers imaginari i tractar-lo més com un document del quotidià. Però en certa manera és inevitable posar-hi fantasia, perquè remeten molt a la nostàlgia i la memòria.
Juntament amb la Shaday Larios i en Jomi Oligor vam crear el que en diem una agència de detectius d’objectes, i treballem en projectes de teatre d’objecte documental. Cada cas el treballem in situ allà on ens l’encarreguen. A Berlín ens van proposar de fer una peça sobre el mur. Ja no existeix físicament, però sí en el cap, el cor i les vides de moltes persones. Vam estar tres mesos investigant, fent entrevistes i vam veure que és encara un tema molt present. Molts objectes de la RDA (República Democràtica Alemanya) van anar a parar a les escombraries, però d’altres es poden trobar a bars de moda o botigues de segona mà, destinats a turistes o gent gran que, nostàlgicament, busca recuperar-ne algun. Partim d’objectes que poden remetre a tu, a mi o a una comunitat en concret, però en el fons tenen un sentit molt universal. Aquest és un altre aspecte que m’agrada, perquè em permet treballar a l’estranger sense barreres lingüístiques.
Pel festival Grec de 2018 ens van encarregar una peça sobre el Poble Sec. Com que no volíem tornar a fer una obra a partir del comerç, ja que anteriorment n’havíem fet una sobre una fusteria de Girona pel festival Temporada Alta i una altra sobre l’època de l’estraperlo al Raval, vam decidir treballar sobre el nou Jardí Botànic de Barcelona. Just a l’entrada d’aquest començava Can Valero, el barri de barraques que va proliferar a la postguerra i on a finals dels anys cinquanta hi van arribar a viure unes 30.000 persones. El desallotjament va ser molt ràpid, i la gent no es va poder endur gairebé res, i el que va quedar es va considerar rebuig. Amb el temps, tot allò va desaparèixer i avui hi ha molt poca documentació al respecte. Queda algun arbre i, de tant en tant, surten fruiters pels horts que hi havia hagut. Però costa ubicar el barri, perquè el Jardí Botànic ha transformat la muntanya. En aquest projecte volíem parlar d’objectes absents, aquells que ja no hi són però han deixat rastre, i evoquen records.
També treballo molt amb l’atzar i la intuïció. Una mica com quan apagues el llum i no veus res, però a poc a poc t’acostumes a la foscor i vas veient-hi. Insomni (2015) va sorgir arran de la troballa d’objectes sota terra mentre ajudava un amic que va comprar unes ruïnes al Pirineu per fer-hi una casa. Vam trobar ampolles, plats oxidats, tasses trencades, l’estructura d’un llit… la matèria havia esdevingut geologia. Vaig desar aquests objectes, i tres anys més tard vaig condemnar un personatge a recuperar-los en estat de latència en una obra que consistia en un home que menjava un plat de sopa. Vaig treballar la manipulació a través d’una càmera amb ull de bou col·locada a la meva mà. Això em va permetre tenir un punt de vista subjectiu de la mà, i generar un paisatge que podia recordar un espai submarí, on l’espectador podia veure projectats en una pantalla els colors i les textures amb pàtina que tenien els objectes.
Quin ús fas de la tecnologia en els teus espectacles?
Tinc una relació una mica conflictiva amb la tecnologia, fins al punt que he intentat mantenir-ne la distància i, fins i tot, ignorar-la, perquè em distreu i empobreix el meu imaginari. Trobo molt més suggerent la memòria que qualsevol espai virtual. Avui en dia vivim en un món material, però mal entès: tot i que seguim aferrats a les coses, les valorem molt poc i tenim un vincle efímer i superficial amb elles. Anteriorment, el fet de no tenir tantes pertinences feia que es valoressin molt més; la gent col·leccionava coses per explicar la seva vida, i els calaixos estaven plens de memòria. Actualment ens hem començat a desprendre de tot i relegar-ho al món digital. L’experiència de tocar i sentir, i la memòria associada a les sensacions, passen a un segon terme.
Sento que mai podré tenir un vincle directe amb la tecnologia com el tinc amb les coses, i trobo perillós que la realitat virtual pugui passar a ser prioritària. Estic convençut que si fes una creació sobre la tecnologia en sortiria un espectacle molt fosc.
També depèn de la generació, però. Ara els joves treballen a una velocitat diferent, descobreixen nous mons, però parlen des d’un lloc diferent del meu. Hi ha adolescents que gairebé no saben mirar, els costa apreciar la metàfora, la poètica d’un gest amb un objecte.
També exerceixes de docent.. Com enfoques els tallers que imparteixes? Parteixes d’alguna metodologia o utilitzes referents artístics?
Normalment proposo tallers de manipulació en què la gent porta objectes que tinguin a veure amb les seves inquietuds, i ofereixo un espai de laboratori on són els participants qui generen el material. Treballem a partir de la seva família, la memòria, objectes personals, objectes de l’entorn, de la feina… i segons què els evoca, generen una ficció que de vegades és biogràfica, i altres vegades més de fantasia. Jo procuro orquestrar els codis per fer entendre allò que s’exposa, o abstreure-ho de certs sentits. Els recordo també que és important escollir bé l’objecte amb què treballaran, ja que hi hauran de conviure durant molt de temps: primer fent recerca i després amb les representacions. I això, o ho gaudeixes molt, o te’n penedeixes.
El taller L’objecte, el gest, la paraula i tota la feina prèvia, que vaig impartir a la Sala Beckett el 2019, per exemple, el vaig dividir en dues parts: una de més tècnica i una d’investigació. En la primera, vam treballar en grup el cos i l’atenció. En el treball d’investigació, s’intenta generar una metodologia de recerca a partir del que cadascú entén que significa el document o objecte. Partim del més bàsic: el pes, la cavitat, el tacte o el vincle amb un altre. La part creativa també és força tècnica, ja que el més difícil és saber com moure els objectes per no generar soroll. En certa manera, és com aprendre cal·ligrafia.
A les classes que dono al màster en disseny escenogràfic d’Elisava utilitzo el llibre Espèces d’espaces, deGeorges Perec. Abans de començar les sessions els demano que se’l llegeixin i escriguin una variació sobre l’espai a partir d’una pauta que hagin entès, per després treballar el concepte d’espai. Els dono mitja hora i un full de paper, i han d’aprendre a observar, a connectar amb si mateixos, i a sintetitzar el que volen dir a través de gestos. És com un nen que juga. Com més gran et fas, et tornes més mental, i perds sensibilitat física. És important entrenar-se per no perdre-la.
Hi ha pràctiques que duc a terme als tallers que són molt perequianes. Interrogar allò què portes a la bossa i fer una proposta, o intercanviar amb altres material que no té res a veure amb tu. Què és el que fa que un objecte estigui aquí i no pas un altre? Què és el que el fa diferent a l’estar amb tu, i què et provoca a tu estar amb ell? És un intercanvi poètic que té molt a veure amb la literatura. Utilitzo molt a Perec també a les meves obres, sobretot la manera com qüestiona l’entorn. Per a mi és com un guia.
Quins altres referents literaris t’han influït o han estat la base de les teves creacions?
Quan faig un espectacle, m’inspira llegir, perquè moltes vegades em falta saber descriure què està passant. Per Cosas que se olvidan fácilmente em va ser molt útil Stefan Zweig, quan parla de la memòria. També m’agraden aquells autors que et permeten interpretar a partir de les seves descripcions. Paul Auster, per exemple, quan parla del primer record, de quan tenia quatre anys, desxifra com creix i es fa un home a base de prendre decisions i de com el condiciona el context. Els escriptors treballen la memòria d’una manera molt interessant; tenen una capacitat de descripció impressionant. Una proposta per a tallers que em vaig apropiar de la performer vasca Rosa Casado era descriure un espai de la teva infància: una habitació, casa dels avis… un espai on no hagis anat des de fa molt temps o on ja no hi puguis tornar. En fer el viatge mental i intentar ubicar coses, la gent comença a recordar tot el material que dialoga o interactua amb aquest espai. Tenim molta memòria de llarg termini, però no en som conscients.
He tingut com a referents per algunes de les meves obres Les Coses de Georges Perec, el poema De todos los objetos de Bertolt Brecht, que parla dels objectes usats, o els escrits de Marguerite Yourcenar on parla d’haver entès les actituds i els gestos humans a partir de les estàtues. També utilitzo força el decàleg de Jan Švankmajer, que parla de la llibertat, l’associació, l’estructura o la improvisació.
Quina relació estableix el públic amb aquestes peces tan íntimes?
M’agrada que a les meves peces no hi hagi una història o fil conductor amb què puguis identificar inequívocament del que estic parlant, ja que d’aquesta manera cadascú les pot interpretar a la seva manera. Intento que hi hagi molt intercanvi amb l’espectador, que m’expliqui què ha entès cadascú. He rebut comentaris, però, dient que algun espectacle era críptic, o que el temps de la manipulació era molt llarg, però penso que val la pena forçar. Hi ha materials que imposen una rutina, i a vegades aquesta és incòmode per a l’espectador, però confio en la seva mirada.
Si vas a veure un espectacle (o visites qualsevol indret) i ja n’has vist imatges abans, la possibilitat de sorprendre’t minva, i l’experiència és més pobra. Un cop acabo els espectacles, demano als espectadors que no expliquin a ningú de què va. Així, els qui hi assisteixen per primer cop, sense saber res del que veuran, poden despertar un imaginari increïble. Per això, dels meus espectacles no hi ha gairebé imatges filmades ni fotografies. Després de més de 800 funcions, en queden només la memòria i els objectes.
