La memòria col·lectiva és un espai fràgil però imprescindible. Recordar, rellegir i mirar enrere ens ajuda a comprendre el present i a no girar l’esquena davant del patiment humà. En aquest número presentem una nova secció que explorarà la relació entre l’espai i la memòria.
Obrim la secció amb un fragment de La tomba de les llumenetes, la novel·la d’Akiyuki Nosaka que retrata amb una duresa colpidora la vida de dos germans al Japó, en els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial. Sense pares, sense llar i amb la gana com a enemiga constant, en Seita i la seva germana petita Setsuko esdevenen un mirall de la innocència ferida. Els veiem lluitant per sobreviure enmig de la violència, robant menjar per desesperació i abraçant-se enmig d’un món que s’ensorra.
Aquest testimoni de ficció, basat en experiències reals, ens interpel·la encara avui. Vivim en un món sacsejat per la violència i les guerres: el genocidi a Gaza, les guerres a Ucraïna, al Iemen, a la República Democràtica del Congo, al Sahel o la narcoviolència que assetja tants països de l’Amèrica Llatina. En molts indrets els infants continuen essent les víctimes més vulnerables i el soroll de les bombes, la fam i els desplaçaments forçats s’imposen sobre el dret elemental a viure en pau.
Espai i memòria vol ser un lloc per recordar i per pensar, per donar veu a aquells que el temps i la història han volgut silenciar, i per entendre que el passat ens parla directament del present. Perquè cada fotografia de destrucció, cada relat de fam i cada mirada infantil ens demana una mateixa cosa: que no oblidem.
La tomba de les llumenetes (un fragment)
“Fins i tot va arribar a preguntar-se si es podrien menjar les llumenetes i, aviat, la Setsuko ja es devia sentir sense forces, perquè, quan li proposava d’anar a la platja, deia: «Jo t’espero aquí», i es quedava ajaguda a terra abraçant la nina; en Seita, cada vegada que sortia, robava dels horts tomàquets verds i cogombres petits com el dit xic, i els hi feia menjar; un dia va veure un nen d’uns cinc anys que rosegava una poma com si fos un tresor: li va arrencar de la mà i va tornar al refugi corrents, «Setsuko, una poma! Menja-te-la!», a la nena, és clar, se li van il·luminar els ulls, però en mossegar-la, va dir de seguida: «No, no és una poma!», i quan en Seita li va haver queixalada, va veure que era un tros cru de moniato pelat; la Setsuko, decebuda per haver-se quedat amb la mel a la boca, es va posar a plorar, «Tant se val que sigui un tros de moniato! Menja-te’l de seguida! Si no te’l menges tu, me’l menjaré jo!», en Seita va parlar amb severitat, però, a la veu, hi tenia llàgrimes.
Què havia passat amb el racionament? De vegades els donaven sal gemma, mistos i arròs, però com que no pertanyien a cap associació de veïns, no tenien accés als articles que s’anunciaven esporàdicament al diari; en Seita, quan es feia fosc, no robava només als hortets de davant de les cases, sinó que també agafava moniatos dels camps, arrencava canya de sucre i en feia beure el suc a la Setsuko. El trenta-u de juliol a la nit va sonar l’alarma antiaèria mentre robava en un camp; va continuar collint moniatos com si res, però uns pagesos que s’havien emparat en una rasa dels voltants el van descobrir i el van apallissar; quan l’alarma va haver passat, el van arrossegar fins a la cova on van enfocar amb una llanterna les fulles de moniato que hi guardava per bullir: una prova irrefutable, «Perdó! Perdó!», davant de la terroritzada Setsuko, va demanar perdó de genolls, però no es van commoure, «La meva germana està malalta, si jo no hi sóc, es morirà!», «Però, què dius? En temps de guerra, robar dels camps és un delicte molt greu!», li van fer la traveta, el van tirar a terra i el van agafar pel clatell, «Vinga, som-hi! Et ficarem a la garjola!»; tanmateix, un cop a comissaria, el policia no va fer gaires escarafalls: «Diuen que el bombardeig d’aquest vespre ha estat a Fukui», va calmar els indignats pagesos, va sermonejar en Seita i el va deixar anar de seguida; quan va sortir al carrer, era impossible endevinar com havia pogut arribar-hi, però allà l’esperava la Setsuko. Van tornar plegats al refugi i com que en Seita continuava sanglotant, la Setsuko li va acaronar l’esquena, «On et fa mal? Et trobes molt malament, oi? Haurem d’anar a buscar el metge perquè et posi una injecció», li va dir en to maternal”.