És la setmana de graduacions i, a la metròpoli de Boston —seu d’universitats com Harvard o el MIT—, la barreja de cultures es fa palesa als carrers. Com cada última setmana de maig, la ciutat es va omplint de parents i amics vinguts d’arreu del món. Per a alguns serà la primera, i potser última, vegada que visitin els Estats Units.
El ritual de la graduació ens pot resultar relativament aliè a aquesta banda de l’Atlàntic, o almenys per l’escala que té. La celebració d’una fita aconseguida, del temps compartit amb companys i de l’aprenentatge assolit, es converteix en una gran festa que dura dies. Les universitats són conscients que aquest dia és el seu gran aparador, i així ho mostren amb cerimònies per a cadascuna de les escoles i un acte central per a tots els graduats. Aquests actes compten amb oradors de renom internacional: en l’última dècada, al MIT han passat figures com Tim Cook, CEO d’Apple, mentre que Harvard ha tingut Angela Merkel entre els seus conferenciants.
Però, sobretot, és en aquesta setmana quan es fa més visible l’impacte d’aquestes universitats de renom a la ciutat, un moment en què l’activitat que acostuma a passar portes endins, als campus, dóna color a Boston en el seu conjunt. Els hotels s’omplen a preus desorbitats, als restaurants es fa difícil trobar lloc, i els venedors ambulants ofereixen flors i globus als nous graduats. Els estudiants, ja havent acabat les seves tasques acadèmiques, passegen les seves famílies pels parcs, o celebren amb festes el final dels seus estudis. L’estampa de pares acabats d’arribar d’altres indrets del món, mirant bocabadats els gratacels, és molt freqüent en aquestes dates.
Tot i que no sigui tan festiu i visible, aquestes grans institucions donen forma a la ciutat al llarg de tot l’any, i des de fa segles. Boston té diverses institucions de prestigi internacional, però no es tracta de grans universitats pel que fa al nombre d’estudiants: Harvard compta amb vora 21.000 estudiants, i el MIT no arriba als 12.000 —tots dos sumen tants estudiants com la Universitat Politècnica de Catalunya, que en té 33.500—. Per tant, podríem arribar a pensar que no haurien d’afectar tant el conjunt de la metròpoli. En canvi, quan veiem la seva capacitat financera, és quan percebem el múscul d’aquestes institucions: el pressupost anual del MIT és igual al del mateix ajuntament de Boston. Així doncs, aquestes universitats esdevenen peces clau de l’economia de la metròpoli, i per extensió, de la seva idiosincràsia.
Però, com donen forma a la ciutat aquestes universitats? Cal dir que, com a institucions educatives, les universitats tenen grans exempcions fiscals. La més destacada d’aquestes és que no paguen impostos sobre la propietat i, per tant, contribueixen poc a les finances públiques del municipi que les acull. L’impacte, per tant, es produeix d’altres maneres. En primer lloc, Harvard i el MIT creen milers de llocs de treball ben remunerats, tant de professors com de personal de serveis. Alhora, tenen un extens patrimoni immobiliari: no només edificis educatius, sinó també residències per als estudiants, edificis d’oficines i laboratoris per a empreses. És en aquests edificis, entre d’altres, on grans empreses farmacèutiques i tecnològiques situen les seves seus, per tal de poder estar a pocs passos dels campus i de captar el talent que es forma allà. Tota aquesta creació de llocs de treball capdavanters, però, no va acompanyada d’un bon finançament de les institucions locals, fet que dona lloc a problemes diversos per al conjunt de ciutadans: preus dels habitatges desbocats, escoles públiques amb pocs recursos, o un transport públic deficient.
Aquest contrast entre la riquesa generada per les universitats i la realitat a peu de carrer és visible a Kendall Square, la plaça que dóna accés al campus del MIT. Allà, un cartell resa: The Most Innovative Mile on Earth. La barreja d’empreses tecnològiques com Microsoft o Google, farmacèutiques com Pfizer o Moderna, i el mateix MIT el fan mereixedor d’aquest títol. Però, sense saber què passa portes endins d’aquells edificis, hom pot demanar-se on és la innovació: el trànsit segueix sense fluir, els metros arriben tard i s’espatllen massa, els carrers pateixen obres infinites. És aquest un lloc innovador, on la innovació beneficia tots els usuaris de la ciutat, o bé només és un indret on la innovació es desenvolupa en benefici d’empreses privades?
Així, tenir les ments més brillants del món no basta per arreglar el trànsit si no es creen espais per a transferir aquest coneixement a la ciutat. És vital trobar solucions a grans problemes tecnològics, on el benefici econòmic és molt palpable, però també ho és millorar allò que no funciona a la ciutat. Si bé el benefici d’aquestes millores no és tan fàcilment quantificable, ben segur que és més equitatiu, perquè arriba a tots els ciutadans.
De fet, Boston mateix ha provat de crear aquestes passarel·les entre universitat i ciutat: el 2017, estudiants del MIT van proposar un nou horari d’autobusos escolars per a totes les escoles públiques de Boston, que suposava un estalvi econòmic i una millora mediambiental en fer circular menys busos. El canvi, però, va ser fortament rebutjat per algunes famílies, majoritàriament blanques, que van veure empitjorar els horaris dels seus fills. I és que no hi ha innovació sense fallides, i encara menys a la ciutat.
En paraules de Theodore Levitt, economista i professor a la Harvard Business School, «la creativitat és pensar coses noves, la innovació és fer coses noves ». Així, en l’àmbit urbà, la innovació no és només tenir una bona idea, crear una patent, o fer un descobriment: és teixir les aliances necessàries per implementar projectes, mantenir la constància al llarg del temps, i permetre la flexibilitat per acomodar els canvis. És per això que tenir les millors universitats del món no farà de Boston una ciutat més innovadora i habitable mentre no treballin en conjunt amb la ciutadania. Per millorar la ciutat, calen actors amb vocació de servei a la comunitat, tant des del sector públic com del privat, o des de la societat civil.
Ara bé, tot i que aquestes universitats no puguin esprémer el seu potencial transformador a Boston, el coneixement adquirit i les experiències viscudes pels estudiants no són en va. Un cop passada la graduació, els nostres camins es separen després d’anys en què els companys de classe hem creat una estranya família. Molts d’ells, jo inclòs, marxaran de Boston dies més tard de la graduació, per portar el coneixement adquirit a d’altres llocs. Uns pocs quedaran a la ciutat, seguint camins diversos en el món professional i a l’acadèmia. I espero que, tant els uns com els altres, contribuïm a innovaren els llocs on siguem, per fer les nostres ciutats millors, més habitables i més pròsperes.